dimecres, 6 d’octubre del 2010

MADRID, MADRID, MADRID…PERO NO SOLO MADRID

Se acerca un nuevo periodo electoral y últimamente quién mas quién menos, hemos tenido a Madrid en la boca. ¿Ha ganado Tomás, ha perdido Trinidad?. Aún a riesgo de parecer demasiado ortodoxo, soy de los que piensa que en realidad solo hay un ganador, el partido .

Muy pronto - en Noviembre - tendremos las autonómicas en Catalunya y después vendrán municipales, estatales, europeas...., la verdad es que da miedo solo de pensarlo. No es de extrañar encontrar en la ciudadanía un cierto hastío, no es normal estar votando cada dos por tres, ¿porqué no intentamos unificar las elecciones en la medida de lo posible?

No me puedo imaginar el gozo de ir a votar un día a mi alcalde/esa, a mi president/a de la Generalitat, a mi presidente/a del Estado y a mis representantes para Europa, sería como una fiesta, !!! que nervios ¡¡¡ , ¿Me olvidaré alguna papeleta de voto? ¿Llevaré las papeletas adecuadas? ¿Las depositaré en la urna correspondiente? ¿Cuánto tardará el recuento electoral?....

Al final, la satisfacción o decepción por los resultados, pero a partir de ese momento y como militante de un partido político, cuatro años para trabajar , cuatro años en los que participar en actividades, debates, análisis políticos, estrategias políticas, diseño de políticas públicas, actos para la ciudadanía, etc.

Pero la realidad actual no es así, la realidad actual hace que la vida del/ de la militante/a de un partido, gire en torno a las elecciones del momento y ya lo estoy viendo, de nuevo !!! que nervios ¡¡¡ , otra vez campaña electoral, carteles, llamadas, mesas en la calle y … se acabaron – tal vez no se habían podido iniciar - los debates, la discusión política, el diseño de políticas públicas, etc.

La verdad es que no me gusta en absoluto esa realidad. Creo en el papel que los partidos políticos juegan en nuestra sociedad, pero como militante, no creo en ser un simple engranaje de la máquina electoral. Los partidos, para ser útiles, necesitan dejar que la militancia haga su trabajo, necesitan generar discusión y debate, han de provocar que su militancia analice y cuestione las políticas públicas…

Por eso, el título de este escrito no es casual. Creo que el PSOE de Madrid ha dado una lección de democracia, pero ni ellos ni nosotros en Catalunya, hemos de caer en la tentación de pensar que una vez dada la mencionada lección,  podemos volver sin más a lo de siempre. No somos un partido asambleario, pero es vital que la militancia pueda entrar a discutir de alguna manera las líneas políticas y la actuación en las instituciones de nuestro partido, es vital porque no podemos y no debemos querer, ser una simple (o compleja) maquinaria electoral.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

JA HA PASSAT EL 29 S.

Per respecte a les diferents posicions, no he volgut escriure abans sobre la vaga general, però ara ja ha passat i no em puc estar de fer alguns comentaris.

Com socialista, he vist que el Sr. Zapatero i el seu govern han comés diferents errades, com per exemple, no reconèixer la crisi econòmica al seu moment, establir mesures populistes com els 400 euros, el “cheque bebé” no lligat a la renda, etc.. Inclús la reforma laboral podria ser una errada, tot i que com no soc especialista en la matèria (igual que molts que la critiquen) no en puc estar segur si efectivament és una errada, un encert o cap de les dues possibilitats.

També com socialista, vull recordar que quan el Sr. Zapatero ha pres les decisions d’augmentar el salari mínim, les pensions i en particular les més baixes, aprovar la llei de la dependència, etc. , es a dir, un conjunt de mesures plenament consolidades (encara que calguin més recursos econòmics), tothom de ser conscient que aquestes mesures, amb total seguretat, no haurien estat preses per un hipotètic govern presidit pel Sr. Rajoy. També vull recordar que en aquesta època , ni des de la dreta, ni des de l’esquerra es parlava de crisi, malgrat que ara sembla que qui més i qui menys, tenia la seva bola de cristall i ja s’ho veia venir

A ben segur, si analitzéssim totes les seves decisions en trobaríem més errades, però com tot governant, també ha tingut encerts i al meu humil parer, força importants socialment. Sembla que ningú vulgui posar en la balança encerts i errades i la veritat, que no ho faci el PP (“el nou partit dels treballadors ”Cospedal dixit”) és normal, però que l’esquerra tampoc en tingui memòria... em sembla molt més greu.

Vull també recordar que el Sr Zapatero no és omnipotent, la crisi econòmica ha estat una crisi mundial i francament crec que és un “pel” exagerat culpar-lo d’originar-la. A poc que ens descuidem també serà acusat d’haver provocat el “Diluvi universal”

En definitiva, el nostre estat del benestar necessita reformes urgents i crec que de la mateixa manera que el govern no havia de negar la crisi econòmica, tampoc es pot negar ara la necessitat esmentada, si més no, l’esquerra no pot tancar els ulls a les reformes i si ho fa voldrà dir que en te poc d’esquerra.

Hem de demanar al Sr. Zapatero el màxim esforç (per això va ser elegit), però també és la nostre obligació ajudar a que les reformes siguin les millors possibles i que ens ajudin a sortir de la crisi i a prevenir-ne les futures.