Diuen que la política és "el arte de lo posible" i tot i que de vegades costa, estic essencialment d'acord. No és tracta de renunciar a cap principi fonamental, es tracta de dialogar i posar-se d'acord sempre que es pugui.
Sovint assistim a determinats espectacles als nostre parlaments, que fan dubtar de la capacitat de diàleg de l'ésser humà i també sovint veiem una forma de fer política, en la qual, l'adversari polític es torna enemic i per tant tot s'hi val, recordeu la passada legislatura del PP al congrés?, a l'enemic ni aigua. De fet es un espectacle penós i poc edificant que veu tota la ciutadania i és fàcil que aquesta pensi que amb aquesta classe política no anem enlloc.
També , perquè no dir-ho, pots tenir el sentiment de pagar amb la mateixa moneda, però si ho fem, que ens diferenciaria d'ells?
Penso que si podem anar molt lluny (sempre molt més lluny...), només ens cal una condició, ser capaços de no veure a l'altre com un enemic i saber que el diàleg i el raonament és un arma poderosa, que sempre cal fer servir abans d'entrar en cap guerra sense fonament. La ciutadania d'aquest país s'ho mereix i la classe política pot i ho ha de posar en pràctica.
